Vaig néixer quan la policia blanca repartia
hòsties als negres de Birmingham (Alabama), quan els negres del sud dels Estats
Units havien de asseure’s al darrera del bus perquè no tenien drets civils i
quan l’URSS i els ianquis es volien partir la cara dia sí i dia també a base de
míssils termonuclears intercontinentals.
Vaig néixer quan a Werner Von Braun se li havia
esborrat misteriosament el seu passat nazi i Armstrong encara no havia arribat
a la lluna. Vaig néixer quan els aiguamolls de l’Empordà encara no estaven
colonitzats per teutons grassos assedegats de cerveses a la recerca del Gran Sud
que imaginaven a les seves llargues, fredes, avorrides, grises i cabrones nits
d’un Reich sense ordinals, ni tercer, ni quart ni de mil anys de futur.
Vaig créixer amb l’ajut de les cançons de Xesco
Boix que, inspirat en el rebel ianqui Pete Seeger, provaven de fer-nos veure
que havíem de ser lliures com els negres dels States i que abans de ser esclaus
valia més ser enterrats sota el fang i que si no érem a la part del davant de
l’autobús de les nostres vides en constant expansió és que havíem anat al darrera,
amb els negres, per pures i simples convicció i il·lusió en alguna cosa
superior i millor.
Al meu Ripoll dels setanta solíem acabar les
nits dels dissabtes al pis de l’amic Josep fent timbes nocturnes mirant acarats
a la plaça Sant Eudald el decurs de les nostres vides per estrenar mentre, entre fum i
guisquis barats, cantàvem il·lusionats amb un anglès de Campdevànol If you miss me from the back of the bus, Little
Boxes, We shall overcome, Guantanamera, John Henry, You’re my
sunshine, Turn, turn, turn o This land is your land que encara recordo en una versió musicada per una incipient La Trinca
en un català molt del Matagalls.
Confesso que llavors no érem conscients del
significat d’aquelles cançons que encara ara canto automàticament quan vull
distreure’m mentre faig qualsevol collonada en pilot automàtic i no vaig ser en
absolut conscient que, de mica en mica, se m’havien anat introduint a l’ànima,
ni tampoc no vaig prendre consciència fins molts anys més tard que aquell
ianqui amb la seva guitarra de dotze cordes i el seus banjos metàl·lics acabaria
ajudant-me a ser una mica com ara sóc, una mica menys fill de puta del que
hauria acabat essent si no l’hagués escoltat mai.
L’esperit de les dècades dels cinquanta i
seixanta es va mantenir als nostres setanta i va anar desapareixent a les dels
vuitanta, noranta... fins que tot plegat es va convertir en una cosa diferent,
lleugera, intranscendent, enrarida i irrellevant, en una puta merda com
afirmaria el meu pare.
Pete Seeger va continuar cantant impassible a
tot amb aquell èmfasi que encara recordo dels vinils que el meu amic Josep
fregava amb cura i que sé que encara conserva malgrat la digitalització
omnipresent.
Al llarg d’aquests anys, espero que aprofitats de
la meva vida, de tant en tant, en Pete apareixia per la televisió (que ofega
les paraules) en un cul de telenotícies, després dels fòssils de Zanzíbar i
abans dels putos esports i el veia i el sentia més gran però encara més rebel
que mai i sempre acabava afectant-me la ment i eriçant-me de nou els pèls de la
pell potser per la llibertat elèctrica que les seves cançons i les seves ganes de
canviar les coses sempre han transmès.
Obstinat i fidel als seus principis ha viscut la
vida com ha volgut i ha cantat fins a la mort, mai millor dit, que cal ser una
mica millors de com som, hem estat o serem.
No sé què tenen alguns americans que han influït
tant la meva vida i de manera tan poderosa. Per això penso que si Jobs va
ordenar la meva ment, Seeger me la va fer lliure.
Llarga vida, Pete, que els déus et siguin
propicis
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada