Les BMW cataclísmiques

Viu a la meva memòria la imatge d’un pilot alemany dempeus sobre el seient de la seva BMW netíssima i negra com l’espai amb un barret d’ala, gavardina, guants, prismàtics i un domini absolut de la màquina circulant sobre un ordenadíssim carrer de Bayer. A la imatge dels trenta llargs, l’home altíssim que sembla invulnerable, i possiblement antibales, no du ni ulleres de tractorista ni aquell casc Cromwell polit, lluent com un espill, que tant es duia l’època, reflecteix amb indecència insultant i teutona la glòria mecànica de la indòmita i estranya Alemanya d’entre guerres.

Segurament és ben certa l’afirmació del meu amic Agustí Boixaderas que les Harley-Davidson semblen ferralla mal soldada amb trossos de passamà reciclats de Ferros Arimany i que els que venen (o intenten vendre) motos BMW tenen un toc de capullos i prepotents que no s’aguanten.

Tant ell com jo en algun moment de les nostres vides veloces hem pensat que tenir una BMW era un sinònim de seguretat, de mecànica clàssica ben feta (per allò que les coses clàssiques ben fetes sempre són superiors) i que armats de valor i mentides hauríem d’anar un dia a un puto banc a demanar un crèdit per pagar una de les motos teutones, de logo simple no helicoïdal i mecànica no evolucionada des de fa dècades que avancen als vehicles amb gran i notable esforç de manera que un s’adona que realment es fa feina.

De petit mirava i remirava un llibre, que el meu pare m’amagava, de les campanyes de l’Erwin Romel a l’Afrika Korps durant la Segona Guerra mundial i devorava les fotografies en clàssic blanc i negre sèpia de les BMW adaptades al desert amb el filtre d’aire sobre el dipòsit a l’estil de casc bèl·lic i els suposava la robustesa que tothom deia que tenien. L’admiració que tenia d’adolescent em va impulsar a mecanografiar i enviar per correu la petició d’un catàleg de BMW a motos Pagès, concessionari BMW de Girona. Als pocs dies me’l van enviar i em varen impulsar a somniar al llarg de moltes de les fredíssimes nits dels hiverns del Ripollès quan les noies tampoc no em feien puto cas.

El marit de la cosina de la meva mare, un tal Josep Jordà, em va regalar als meus divuit anys una ferralla amb el logo Ossa al dipòsit, òxid al xassís de xapa estampada i desgast excessiu al cilindre per rectificar de cent seixanta centímetres cúbics que en Sañas del carrer darrere l’estació de Ripoll no em va poder desmuntar per una inoportuna grip. Li vaig agafar afecció a l’Ossa que petardejava com la central nuclear de Vandellós I i Vandellós II juntes alhora de posar-se en marxa. De tant en tant perdia oli, l’escapament i el silenciador, de tant en tant es parava, i sovint fonia bombetes i platins amb una celeritat que cabrejava, però em permetia alterar l’espaitemps amb una certa facilitat i això em feia feliç.

Em vaig passar dos anys visitant els de can Puntí a la Plaça dels Porcs de Ripoll per recordar-los que m’avisessin si apareixia al seu taller una Ossa Yanqui 500 per descobrir un dia que vaig entrar per la porta del darrere que feia el mateix temps que en tenien una entre la pila de motos greixoses i de color blau merda de l’època. Després d’una hàbil negociació em vaig endur a casa l’última joia de la indústria nacional, sis marxes i un comptaquilòmetres que mentia més que jo. Ni els frens de fusta, ni el fum tòxic que deixava anar en grans quantitats cada vegada que aconseguia posar-la en marxa sense negar els carburadors Amal, no em varen desanimar a pensar que era la millor moto de la història i possiblement la de la meva vida irresoluda.

Mentre, un meu cosí que ara ha construït estadis amb cadires a Tizi Ouzou per africans que es renten el forat del cul amb mànegues de cautxú, tenia i lluïa una BMW mil verda amb dues maletes i carenat immens. El carenat li servia per fugir a cent milles per hora dels 131 de la Policia de carreteres i les maletes per dur el gel, el Marini Blanc i les copes còniques clàssiques per fer-se uns cocktails a les platges del Maresme i l’Empordà als estius de fa trenta o quaranta anys per enveja de propis i estranys.

Vaig deixar d’envejar-li la BMW quan va aparèixer un dia per casa amb una Honda 900 de quatre cilindres i un sistema de frenada que no enfonsava la forquilla en frenar a més de cent metres per segon.

La fúria nipona, hereva dels Zero Mitsubishi, ens va envair a tots i les BMW es varen convertir en motos de iaios, pijos i bandarres que volien ensenyar la pasta que s’havien gastat.

Potser per això sempre em va quedar aquella recança de tenir una puta BMW teutona d’escut blanc i blau i motor excessiu, es miri per on es miri. Llavors, al Dakar, les BMW guanyaven contra pronòstic i el minúscul belga Gaston Rahier me les va fer desitjar de nou però com l’economia no ha estat mai el meu fort vaig esperar dècades a acudir al concessionari de Vic un estiu d’ara fa nou anys amb la pasta a la butxaca per comprar-me una mil dos-cents GelandeStrasse descomunal que estava de moda. Com que el venedor em va valorar la meva Aprilia Pegasso en poc més de cent euros vaig renovar el meu odi per la mecànica teutona transalpina i vaig fondre la pasta en una Honda Varadero mil, igual de pesant però infinitament més ben acabada i agradable de conduir.

Però ara, que la pintura de l’Honda roman inalterada i que el motor en ve volta més rodó que cap dels Mitsubishi radials del Pacífic, va i m’entren ganes de renovar la màquina amb la que altero l’espaitemps i potser per això m’han entrat ganes de somniar en alemany, per allò de Romel, les Panzer Divisionen (PzDiv), les Deutsches Afrikakorps i totes aquelles parafernàlies que em vénen al cap quan contemplo els dos cilindres decididament excessius a banda i banda de la descomunal i caríssima mil dos-cents que, tot i que encara duu aletes als cilindres, ja és tant aquàtica, finalment, com les finíssimes japoneses són des de fa dècades.

L’altre concessionari BMW amb qui m’he posat en contacte ja m’ha tornat a engegar a prendre pel cul amb l’excusa de la moto de segona mà i, així, m’ha permès renovar odis que creia apagats i, ara més que mai, sé que mai no conduiré una puta BMW cara, alta, desfasada, de motor cataclísmic que iguala l’estètica d’abans de la (segona) guerra (mundial) i penso que potser per això en Romel va perdre les campanyes d’Àfrica i no pas per la falta de la gasolina del golf pèrsic.

Així, ara, al garatge de casa dorm, complaguda i inalterada pel pas del temps, la poderosa Honda de cent quinze newtons que conservaré tant de temps com en Montoro regni.

Un altre dia repassaré les Harley-Davidson que tot i perviure també a la meva memòria com paparres paquidèrmiques, tampoc no acaben d’encertar massa què collons volen vendre.

Rock me mama

A hòsties, i què?

Jo, de petit volia ser com en Cassius Clay, el boxador, i tombar a hòsties a tot aquell que se’m posés per davant amb aquella precisió i elegància inqüestionables que en Clay exhibia sobre un ring. Pensava que a bufetades seria una bona manera d’acabar les discussions, sobretot si el que repartia les hòsties més contundents era jo mateix.

Imaginava la meva vida en calça curta, exhibint el tors nu i poderós com el del minotaure, com el d’en Clay, ballant sobre les puntes del peus mentre em protegia la cara, ara amb una mà, ara amb l’altra, i alternava el pes d’un peu a l’altre tot respirant i suant com un cavall de cursa amb aquella mirada de boig que tenen.

A l’hora del pati del col·legi on varen provar d’educar-me els Salesians de Ripoll, quan havia acabat d’endrapar l’entrepà de llom que la mare m’havia preparat, em fregava els morros amb la màniga de la bata a ratlles de presidiari que tots lluíem a contracor, recorria amb la mirada el patí atapeït de nens i en buscava un de la meva mida, bé a voltes de mida inferior, a voltes superior, m’hi acostava sense deixar de malmirar-lo i, quan era prou a prop seu com perquè em sentís per sobre la cridòria desbocada del patí a mig matí, l’insultava per provocar-lo amb un marica de merda, nena, gallina o alguna cosa similar, improvisant, pim-pam, ja se sap. Quan l’ofès es girava per agredir-me, jo li ventava una plantofada, un directe, un creuat, un ganxo o un crochet amb malla folla, als morros, al ventre, on fes mal. En general, al primer cop ja queien rodons i tot plegat em donava una seguretat amb mi mateix que acollonia tant a mi com als altres.

Alguna vegada algun resistia dos o tres cops però el saldo sempre em solia sortir positiu i anava embalat cap a una vida fàcil en què amb un parell de passes amb saltets i tres fintes àgils obtindria tot allò que volgués, a hòsties, això sí, ben donades.

Però, en plena efervescència pugilística, no sé perquè en Cassius es va tornar sorneguer i cabrit, llengut i irreverent, va guanyar pes, es va negar a fer el servei militar i en un tres i no res es va fer dir Muhammad Ali, incomprensiblement per a mi. Es veu que aquell canvi sobtat obeïa a un canvi també sobtat en ell mateix gràcies al qual va acabar abraçant la fe musulmana.

Com que de petit m’havien inculcat a hòsties i en contra de la meva voluntat la fe cristiana, la imposició de qualsevol fe en general, sobre mi o sobre qualsevol altre en particular, em feia emprenyar com una mona. Així, vaig renegar de l’Ali com del diable i el vaig oblidar, però no del tot, fins que un pes pesat, un tal Parkinson, el va vèncer anys més tard per un KO profund.

Llavors vaig recordar que Firpo, Sony, Tyson, fins i tot en Balboa m’havien fet somniar una mica amb mi mateix, amb aquell nen que ho volia resoldre tot a hòsties però la carrera del qual va quedar limitada per la irrupció en la ment del meu ídol Clay de la fe forana, desèrtica, irreverent i sanguinària com solen ser totes les fes que la gent abraça.

Ara que m’he fet gran i més intolerant, ara que entenc que avanço de forma perillosa i imparable cap a la meva desintegració física, m’he adonat que he de recuperar de totes, totes, l’estil i l’ànima de Cassius Marcellus Clay Jr., que he de recuperar l’ànima i l’esperit d’aquell Clay que era llengut, obstinat, provocador i irreverent abans que no caigués a les mans de la puta fe. Així, sí que molt seriosament em plantejo el retorn a la violència física a plantofades per anar tirant en aquest inici de segle tant convuls on no m’agrada massa viure-hi.

Per això, no us estranyeu si qualsevol dia, a l’ombra de qualsevol cantonada del barri vell de Ripoll o de Sant Joan, em trobeu en calça curta, ballant gràcilment sobre les puntes dels peus, provocant-vos malcarat amb fintes assetjades fins a la sacietat per ventar-vos un parell d’hòsties ben donades, un ganxo d’esquerra o un crochet enverinat gràcies a la fe, a l’edat, a l’obstinació i al meu tors poderós com el del minotaure i com el de Clay eren ara fa molts, molts anys.

Rock me mama

Incident a Malets

Incident a Malets

L’Andreu conduïa amb desgana després del copiós dinar a Cal Ras de Campelles. El dia del succedani de votació que havia organitzat la Generalitat de Catalunya a la recerca d’una independència de la Nació Catalana havia tingut uns estranys tocs d’eufòria sobre la població  i l’Andreu s’havia vist obligat a saludar gent que mai no li deien res però que ara, empesos per una mena de comunió estranya i propera, havien decidit que era l’hora de fer-ho i participar en allò que uns definien com una votació i uns altres com una puta merda.

L’Andreu navegava a punta de gas per l’antiga Nacional 152 evitant l’astut radar de Campdevànol mig ocult després de les instal·lacions ja abandonades de la Colònia Molinou on un rètol ancorat a temps remots anunciava encara la venda o lloguer de locals amb força.

A cinc-cents Newtons i a menys de mil cinc-centes revolucions del vuit cilindres excessiu contemplava com Campdevànol s’unia a Ripoll en una munió de polígons farcits de naus industrials amb sort diversa, des dels plenament actius als tancats per l’assot de la crisi, una altra, que assolava el Ripollès amb força des de feia uns anys.

Passar pel continu empresarial donava la sensació d’estar passejant per un bulevard trist on la llum esmorteïda de la tarda de novembre, ho empastifava tot d’una languidesa immaterial i densa com deu ser el núvol d’Oort, on neixen els cometes rebels.

Acabava d’arribar al desviament de Ripoll i pensava que quan era petit la distància entre Ripoll i Campdevànol era astronòmica, insalvable, i que els amics de Campdevànol que havien estudiat com ell a Ripoll els internàvem cursos sencers per la gran distància que separava Ripoll i Campdevànol, quan li va sonar el mòbil interrompent-li el fil de la nostàlgia inoportuna.

Percebia la vibració del mòbil abans que aquest comencés realment a sonar i vibrar. Una cosa per investigar, pensava mentre sense deixar de conduir va treure’s el telèfon de la butxaca esquerra del pantaló ajustat i va llegir el nom del seu nebot a la pantalla amb una fotografia del contacte decididament vella que hauria de canviar quan tingués un moment.

El Catllar, imponent, coronat amb la seva antena de telefonia i televisió que esparracava els cels de tardor amb follia electromagnètica, ferit de mort per les canonades de gas enterrades sota l’enorme cicatriu que s’estenia fins Algèria, vigilava estàtic i poderós la masia de Cal Pena.

Al vessant sud, més enllà de l’ermita del Remei, a tocar del camí que du cap a les basses de Molins de Vilardell i a Vallespirans més enllà jau, ancorada al temps, la masia de Cal Pena que s’arrela amb desesper als camps i a la terra que els vents de l’hivern baten sense pietat. La vista des de Cal Pena s’estén serralades i quilòmetres enllà en un mostrari de tonalitats més gran que les que Pantone pot oferir. A Cal Pena, quan les tardes de novembre minven cap a la nit infinita de desembre i es converteixen en una mena d’amalgama de tristor, fred i solitud extremes la vida sembla alentir-se fins al punt de ser indistingible de l’espai o del temps i qualsevol acció a l’exterior requereix un esforç i una voluntat tant considerables com si es treballés a l’espai interestel·lar. A l’interior, la confortable vida moderna sota sostres baixos com els d’antany deixa intuir què seria viure en aquella masia fa tres o quatre segles quan l’electricitat era una curiositat dels salons de París i la vida era més dura, més breu i més puta.

A recer de l’atmosfera densa com la de Júpiter que regnava a l’exterior, l’Arnau repassava assignatures en veu alta, com sempre, recitant, com si llegís en grec clàssic els hendecasíl·labs de la Ilíada, textos en un anglès de Campdevànol per intentar aprovar tot el curs abans del seu viatge Erasmus que el duria a l’altra banda del planeta en una estada programa amb antelació. L’enrenou de la televisió de plasma Panasonic oberta al menjador es barrejava amb la xerrarola de les ràdios que el seu pare tenia obertes perpètuament a diferents indrets, potser en un intent de domar la solitud extrema de Cal Pena. Mentre recitava teories econòmiques li va semblar sentir la remor narcòtica del motor d’explosió d’un cotxe proper esparracant la tarda com si fos de paper brut. Al veïnat, enrarit com els vents de l’espai, els veïns eren escassos, però no va fer cas de la remor d’Otto fins que, uns minuts després, uns cops a la porta d’entrada, casualment tancada, li varen cridar l’atenció. Va ser llavors que es va adonar que els gossos del mas, les gallines, les oques i els gats que pul·lulaven al voltant de la casa, cridaven intranquils denotant la presència d’un estrany. En aquell moment, un moviment intestinal similar a la caguera extrema el va agafar pels ous, sobtadament, i va sentir la primera onada de por en ser conscient que estava sol a casa, que hi havia un desconegut a l’exterior i que aquest volia entrar a casa seva.

El torrent instantani d’adrenalina li va alterar el ritme cardía fins al llindar màxim de prop de dos batecs per segon i li va afuar els sentits fins el punt que podia sentir sense esforç el lleu vent del capvespre que vinclava les branques dels lledoners propers i els batecs profunds de la follia temorosa dels animals. Dos cops més a la porta el varen impulsar a obrir i encarar-se amb un home estrany, de cara afuada, cabell fosc i brut que el malmirava a l’altra banda del llindar de la feble porta que mai no havia ajustat bé del tot. Amb un esforç, va dominar el terror que sentia li va demanar qui era i què volia, però l’home, amb aspecte de talla de fusta romànica seguia immòbil sense articular cap paraula i la seva mirada era propera a la dels llops. L’Arnau va insistir un cop més a demanar qui era i què volia amb el to amb què s’exorcitza als posseïts i als diables abans d’estampar-li la porta als nassos en un intent de tancar-la completament d’una revolada i aillar-se. Llavors, amb les mans tremolant va treure el mòbil de la butxaca i, nerviós i amb la suar freda del terror extrem, va trucar al seu oncle, l’única persona al món que sempre li contestava les trucades.

El noi de Palets era la imatge de la vigoria extrema. Amb divuit anys, conduïa el tractor de casa seva amb aquella mestria innegable que només dóna la pràctica constant des de petit i era capaç d’alçar sense esforç aparent bigues enormes, vedells molsuts i podia conduir a plena potència una Yamaha WR450 a tota hòstia i amb seguretat extrema com un Pastrana ripollès.

El seu pare, en Joan, era un home d’aspecte enigmàtic i mirada poderosa. Home sòlid d’una peça, era indistingible dels pins, dels roures o de les serres, dels torrents folls de la tardor o de la lluna calcinada del migdia dels estius. Junts se’ls podia confondre amb una de les quatre forces bàsiques de l’univers conegut.

Aquell diumenge nou de novembre no era diferent dels altres mil diumenges anteriors i quan estaven recollint les bèsties per estabular-les per passar la nit imminent, el jove va contestar la trucada al mòbil que l’Arnau li feia al mateix temps que el seu oncle donava detalls  als mossos. Amb poques paraules i un parell de mirades, els homes de Palets es varen armar i, decidits, varen anar a tota hòstia cap a Cal Pena amb un Nissan atrotinat.

-       Tiet, saps si els pares esperen algú avui?

-       No, perquè?

-       Segur que no?

-       No que jo sàpiga, però és clar, això millor que els ho demanis a ells no?

-       Tiet..! Hi ha un home estrany que em vol matar! Estic a punt de tenir un atac de cor! Em surt el cor per la boca! Què faig?

-       Hòstia! Segur que no el coneixes?

-       No, no, ajuda’m tiet, tinc por! Em matarà!

-       T’amenaça?

-       Sí, el miro per la finestra, senyala el seu coll i amb un ganivet enorme m’ensenya que em tallarà el coll! Ajuda’m! Ajuda’m!

-       Tanca’t, parlo amb els mossos i vinc. No facis res!

-       Ajuda’m, ajuda’m... tiet...

Llavors l’Andreu va prémer els tres-cents cinquanta cavalls de l’Hemi saltant-se la limitació de velocitat. Calia arribar ràpid a Cal Pena. L’Andreu pensava precipitadament com podria reduir l’agressor. Imaginava l’escena, una baralla contundent, buscar els punts febles de l’agressor, evitar el vol mortal del ganivet, mantenir la distància, sobreviure, aniquilar-lo, ràpidament i preguntar després del cos a cos.

La recta de can Villaura se li va fer molt llarga, fins i tot a trenta-sis metres per segon. El camí de muntanya emporlanat era estret i no permetia el pas de dos vehicles. Al primer va haver de fer marxa enrere per deixar-lo passar però al segon el va esquivar saltant al camp proper per no perdre més temps. Els cinc-cents newtons arrancaven el Portland i al darrer revolt ja veia Cal Pena a les fosques i s’esforçava per veure alguna cosa, algú fora de lloc. El seu cor batia al ritme del vuit cilindres.

Per entrar al pati que dóna entrada a Cal Pena va haver d’esquivar un tot terreny amb els llums apagats i va ser llavors que va veure una figura fosca, sinistre, intentant arribar a una furgoneta a l’altre banda del pati d’herba salvatge on cridaven les oques que batien les ales com helicòpters prehistòrics.

L’home brandava alguna cosa que devia ser el ganivet enorme que l’Arnau li havia descrit. El seu aspecte era amenaçador, realment, i el seu cabell negre com l’atzabeja lluïa com diamant sota la llum dels curts del Chrysler. Llavors es va adonar que els homes de Palets l’empaitaven a distància prudent amb un podall de grans dimensions i un garrot contundent.

No va dubtar, va prémer l’accelerador a fons i la transmissió ja en primera va empènyer els dos mil cinc-cents quilos llargs del Chrysler endavant. El xoc va sembla a càmera lenta i el desconegut va fer un curt vol parabòlic i va anar a estampar-se contra la paret secular del galliner enmig d’un gran enrenou de gallines enfollides, oques cridaneres i plomes de totes mides.

Al moment, els homes de Palets el varen acaçar. El podall li va seccionar la jugular, i la tràquea amb un tall net i profund. El garrot va rematar la feina amb facilitat, fracturant-li el crani amb suavitat de manera que l’assaltant va deixar de respirar en una postura estranya i lletja de les seves extremitats rebregades.

Feia dos anys que li havien detectat un càncer a la laringe i menys d’una any que l’havien sotmès a l’operació que l’havia deixat sense parla. Sense cap teràpia de recuperació confiava la seva possibilitat de comunicació a una llesca de pissarra d’alumini on hi escrivia amb mala lletra els missatges que la veu li negava.

Havia decidit anar a veure el seu amic, el pare de l’Arnau, company de bons temps i, com sempre, ho havia decidit a última hora, sense avisar, precipitadament com tot el que havia fet a la vida. És clar, pensava, que tampoc no podia xerrar i el telèfon era inútil. Fins i tot, el whatsapp li suava la polla, mai no havia destacat per escriure res i ara no era el moment de començar.

Fastiguejat per l’enrenou de les eleccions va agafar la furgoneta grisa i va enfilar camí de Ripoll, volia veure el seu amic, tindrien un munt de coses per explicar-se... D’alguna manera.

Va arribar a Cal Pena gairebé de fosc. La llum inexistent donava un toc irreal al mas i sempre que hi havia anat, casualment, era fosc i feia fred. Va aparcar entre la cridòria de les oques, les gallines i els gossos. Va enfilar els trams d’esglaons poc anivellats i va trucar decidit la porta, picant amb la mà per fer una entrada més teatral. Al cap d’uns instants, el va obrir un noi que no coneixia i se’l va quedar mirant de fit a fit, sorprès. Llavors, el noi li va estampar la porta als morros. Com que no entenia res va anar a la furgoneta a buscar la seva pissarra d’alumini per escriure al noi que volia veure el seu amic. De reüll va veure el noi que l’observava per la finestra i li va fer signes que no podia parlar posant-se al coll la mà que brandava la pissarra d’alumini brillant. Quan va pujar de nou el noi ja no obria la porta. Decebut anava a buscar la furgoneta oculta a la foscor quan dos homes sortits de la foscor com els llops d’altres temps d’Agafallops el varen espantar i va començar a córrer acollonit. El varen il·luminar els llums del que va suposar que era un vehicle i llavors va sentir un impacte sord i dur. Va tenir la lleu consciència que xocava contra la paret del galliner, per l’olor a excrements que va sentir abans que una angúnia freda li seccionés el coll. Va sentir l’escalfor de la seva pròpia sang i llavors el va envair el no res juntament amb la sensació que sentia cruixir els ossos del crani i el seu esperit es va fer una amb l’atmosfera tan freda com els núvols de gas de Tità. A la pissarreta d’alumini havia tingut temps d’escriure amb mala lletra i pitjor ortografia que era en Diego, i que volia veure el seu amic Xevi.

Els Mossos varen corroborar història després de parlar amb tots els implicats. Els càrrecs de la fiscalia van ser desestimats pel jutge i tot es va resoldre amb una amonestació convertida en pregaria, enduta pels vents cap al Nepal, a l’enterrament a la fossa comuna del cementiri de Ripoll des d’on es pot albirar el Catllar imponent coronat amb una antena de telefonia i televisió que esparraca els cels de tardor amb follia electromagnètica mentre, ferit de mort per les canonades de gas enterrades sota l’enorme cicatriu que s’estén fins Algèria, vigila estàtic i poderós la vida i la mort.

Obstinadament

Obstinadament, cada any per aquestes dates, cabut i constant, quan les oriònides em visiten, sé que faig un any més. Bé, no és que el faci jo, per sort no fabrico temps, només el visc però, curiosament, malgrat el meu envelliment inevitable sento una petita satisfacció en veure que la meva vida ha descrit una òrbita més a l’entorn d’aquesta estrella mediocre de segona generació amb dèficit d’hidrogen que m’ha saludat com un hindú desubicat, un matí rere l’altre, fa més de vint mil quatre-cents dies.

Fa poc vaig escriure al blog de l’Albert Soler i la Loredana Claudia Andone el meu somni (ells em varen instigar, que consti) de viure mil putos anys. Com afirma, sempre irreverent i aragonès, el meu amic Lluís Biel Sanz, si visc mil anys tinc alguna probabilitat de veure la independència del meu país, tot i que quan em venç el desànim començo a pensar que per aquest fet potser són pocs encara.

Res, que sempre acabo sentint nostàlgia d’altres temps en què més jove, era més impetuós, més irresponsable, més baladrer, més cabrit i em poso a pensar en els estius vora el riu, al costat del Salesians de Ripoll, en les caloroses tardes a la fresca ocult als magatzem de bales de cotó del Nil o del Mississipí als magatzems de La Preparación Téxtil SA on anys més tard vaig aprendre les meves rudimentàries habilitats en mecànica, soldadura i relacions humanes (que encara conservo) quan el món, com repeteixo a bastament a tos els que em volen escoltar i als que no també, acabava poc més enllà d’Agafallops enmig d’un mar d’ortigues primordials no cartografiades enlloc més que als mapes imprecisos de la meva memòria d’accés aleatori.

I reprenc la nostàlgia, i recordo els meus primers vehicles per fendir l’espai i el temps a tota hòstia, una bicicleta color verd merda amb la qual em pelava els genolls cada tarda de cada estiu fins que l’Eddy Merkcx em va fer escalar colls i collades a la recerca de les altures celestials on jeien complaguts Anquetil, Poblet i algun altre (pocs).

Però llavors vaig entrar de ple en el cicle de quatre temps, en el germànic rigor (mortis) d’Otto, els hidrocarburs alifàtics amb aquella aroma d’espècia que se m’enganxava als dits al ritual inconscient d’obrir l’aixeta abans de provar de posar en marxa algun motor irrespectuós i impredictible de les moltes motos desfetes i refetes que vaig conduir entre petardegis atòmics que esventraven els escapaments i els cotxes que vaig pilotar, derrapant maldestre, a l’entorn del lledoner del Pla totalment inconscient de com seria la meva vida, però amb la sensació que tampoc no m’importava un rave.

L’espai i el temps, que sempre m’han fascinat, en totes les seves variants, sobretot en la del quocient entre ambdues. Potser per això, passar dels cent metres per segon (o més), a tota hòstia per la vida és una de les úniques coses que m’acaba essent plaent en aquest món i qui sap si en l’altre.

Llavors, en aquestes tardors amb molts lustres al cim, passejo com aquell qui no vol al cosa prop dels meus rius inerts, freds, curosament remorosos, obstinadament inconstants i m’hi impregno de les melodies que canten com si fossin les d’Heràclit d’Abdera, a voltes harmonioses, a voltes dissonants, que ressegueixen la meva vida en una tarda infinita, quan el sol es pon, els colors són purs, la nit imminent i els records, a flor de pell cremen com alumini fos, brillants i vius com l’argent viu que he begut amb delicte sovint en solitud, enyor, tristesa o eufòria.

Malgrat tot, sé que algun dia els meus somnis no es compliran, que acabaré desfet en una sopa enrarida de partícules subatòmiques, o de funcions d’onda sense col·lapsar, que es dispersaran per l’univers d’on varen sortir en una mena d’harmonia estranya afinada i desafinada alhora que segurament serà bellíssima, i en una consciència russa a l’estil del meu amic Ievgueni Aleksàndrovitx Ievtuixenko sé que es perdran records i persones, besades i atabalaments, nevades i mirades, emprenyades i èxtasis, totes elles com llàgrimes a la pluja prop de les portes de Tannhäuser però penso i sé que tot plegat haurà valgut la pena.

Segueixo, de moment, imparable, cabut i obstinat cap als mil i més enllà.

Rock me mama.

En Josep Maria Ferrer Arpí

Aquesta tarda, en llegir la notícia de la mort de Josep Maria Ferrer Arpí m’he adonat una altra vegada que el temps implacable és un fill de puta.

Com sempre, quan m'arriba la notícia de la mort d'algú amb qui he compartit feina i temps, una colla de records se m’atropellen a la ment i la memòria se’m desborda de moments, sensacions i records que ja creia oblidats, enterrats i dissolts a l’espai profund del meu passat.

Vaig conèixer en Josep Maria Ferrer Arpí a mitjans dels setanta, quan el món i jo érem més senzills que ara. D’ell em varen sobtar les botes de pell altes de marica que ostentava per sobre els pantalons, el seu pentinat a l’estil Art Garfunkel i la seva intel·ligència àgil i incisiva amb la qual tant podia fer quadrar els horaris de vint professors a l’escola que dirigia, com recomanar-me l’irreverent québécois Laplume Podigne mentre parlàvem de motors de combustió interna o de com fer classes lúdiques.

Al final del primer curs em va voler fer fora de l’escola perquè a l’hora del cafè no socialitzava amb els professors de l’escola tècnico-professional del Ripollès, l’ETP, però davant les meves argumentades raons no solament em va readmetre sinó que a més es va apuntar a sopar a casa de tan en tant on lluïa el seu somrís de murri amb què acompanyava sempre preguntes iròniques, intel·ligents, punyents i punyeteres ja que no és debades que d’una sola ullada sabia reconèixer els punts febles de la gent que l’envoltàvem.

Al poc, quan la comarca i l’escola anaven de mal en pitjor va tenir la sort o l’encert, mai no he sabut, de tocar el dos cap a la incipient TV3 o va dirigir alguns programes de divulgació científica. A la meva ment s’amaguen els records contradictoris d’aquest home brillant i intel·ligent malgrat les seves botes lluents de marica. Que els déus li siguin propicis.

Rock me mama

Arxius complementaris

Per si hi ha ganes de llegir més... "El retorn impossible"

i també l'article de l'ara.cat "Mor l'enginyer i divulgador científic Josep Maria Ferrer Arpí"

Reflexions sobre Tortosa, a les Terres de l'Ebre i a les envistes de les serres de Cavall i Pàndols

A trenta metres per segon, l’Honda XL1000V resseguia sense esforç la riba dreta de l’Ebre, verd i profund, i el món semblava un teatre aeri, una prolongació de mi mateix i el vent que se’m colava pel casc em recordava tant la meva fragilitat com el plaer, sovint perdut, de sentir les olors i les temperatures exteriors a la pròpia pell en una simbiosi atmosfèrica difícil de definir. Inclinant-me a cada revolt a la recerca d’aquell equilibri intangible i dinàmic que m’unia al planeta en contra de la gravetat em sentia plenament conscient i, com diria el meu gurú el Swomi Vishnú Devananda, em feia un amb l’univers a punta de gas.

Com sol ser habitual quan m’adreço cap al sud, vaig fer una parada tècnica a Sant Sadurní d’Anoia per saludar el meu amic Josep Maria Ventura Soler, possiblement el productor del millor cava del món i també l’home, dels que conec, que obre amb més traça i rapidesa una ampolla de cava sense deixar de somriure. Després d’una xerrada distesa asseguts a la calma solar de les seves instal·lacions on vàrem donar fe d’una ampolla del seu cava esplèndid, vàrem encaminar les motos més cap al sud, a la recerca de l’Ebre i de la Tortosa bombardejada pels italians hostils ja fa més de setanta-cinc anys, amb trimotors Savoia i mil quilos de bombes per avió llançats des de tres mil metres d’altura per ensorrar ponts i escampar la mort indiscriminada amb poca precisió.

Sempre que m’immergeixo al sud de Catalunya em sobten la parla, propera i estranya alhora, la gent de tracte directe i els preus baixos dels bens necessaris per a la vida, com ara el menjar i el beure, o la seva combinació, les tapes als bars. Aquest any no ha estat diferent i, després dels intents de substituir, amb poca traça, els meus normatius articles definits del català central per altres igualment definits sobre els quals predomina l’omnipresent lo, vàrem decidir visitar els camps de batalla de l’Ebre, Cavalls, Pàndols a les envistes del sempre enigmàtic monument que presideix el centre del riu a Tortosa com un gra al cul.

A Corbera d’Ebre, La Forada, ens varen explicar històries de mort, destrucció i bombardeig, històries de dolor que, més de set dècades després, encara cremen pells i ànimes. Arreu, la gent gran explica les barbàries i les atrocitats que la guerra propicia, però no sé perquè, aquí semblen més properes. Republicans i Nacionals, atacs, feixistes italians, bombarders entrenant-se, restes de les traces de la metralla que varen escriure a façanes i ponts mots cruels de mort i destrucció. El pare i la mare m’explicaven les atrocitats que ells havien viscut al seu Manlleu natal i ara, aquest estiu he sentit de nou el mal, ara d’altres terres, explicant-se igual de maligne.

No m’agraden les recreacions de les històries de les misèries bèl·liques ni la persistència obstinada dels homes en precisar morts i ferits amb memòria mil·limètrica, com si haguessin passat ahir, els fets de sang de dècades o segles enrere. Potser les gestes carlines de lo tigre del Maestrat són més faules que realitats, potser les gestes dels exèrcits romans empaitant als futurs romanitzats són entenedores i clares perquè l’erosió del temps iguala sentiments, homes i gestes, i els dóna la necessària pàtina d’equilibri que no tenen l’udolar dels avions feixistes ni els assassinats en nom d’ideologies ja desaparegudes que prenyen les terres de l’Ebre, de Belchite a Amposta d’un tint vermell de record implacable impossible d’esborrar per la persistència obstinada de les seves gents.

Una Ieni comprava tabac per sa mare (deia) a la reixa nocturna de la gasolinera de davant de l’hotel. L’acompanyaven un xines de parla tortosina i un bereber també dialectalment integrat. El barri a la riba dreta de l’Ebre ha estat ocupat per immigrants que usen lo amb desimboltura, nadivament. Una parella de guies documentats, terra enllà, que no volen imitar accents d’altres indrets, ens varen explicar, des de les seves arrels d’altres terres, els fets de la destrucció recent de Tortosa. En la seva explicació, recorrent els sempre inacabats carrers, places i indrets de la Tortosa tan propera al Maestrat, em va preocupar la manca de senyeres prenyades d’independència al balcons tortosins. En uns incerts però càlids capvespres de finals d’agost, tenia la sensació estranya però potent que era en un altre país molt allunyat del que parlem a les terres del nord de catalunya. I llavors, de nou, tornant a l’hotel, sempre apareixen els quaranta-sis metres de despropòsit de l’obstinació del descomunal monument franquista. Potser els morts són desiguals i honorar-ne uns deshonora els altres, o honorar els altres deshonora els primers. L’honor i la mort semblen incompatibles. No entenc la discussió que la dinamita podria enllestir ràpidament ni l’obcecació per fer desaparèixer un passat. Hi ha passats que mereixen ser conservats i d’altres que no? I si els féssim desaparèixer tots? Allò de la condemna de repetir la història oblidada se sol oblidar i acaba repetint-se.

La guerxa catedral inacabada de Tortosa, sense icones a les seves sacres façanes, em preocupava menys que els núvols densíssims del massís dels Ports que presagiaven una pluja imminent, intensa. Els refugis de la guerra, obstinadament claustrofòbics, i el convent de les clarisses de dolça decadència on jugaven, en una fotografia en blanc i negre sipiós, a voleibol entre runes gòtiques una desena de novícies reduïdes ara a quatre mal comptades... i l’Ebre, impertorbable.

Un cosí meu que té casa a Miravet prop del recolze del riu que sempre s’inunda em va recomanar el pas de la barca, veritable passatemps popular de la zona on el temps i el riu, Heràclit i jo mateix, vàrem esdevenir calma, bonança, com si passés d’un segle a un altre amb facilitat, lliscant sobre la làmina d’aigües verdes sobre les que no planen ara el trimotors italians.

En quarta i cinquena a punta de gas, sobre les tres mil revolucions, la carretera es converteix en part d’un mateix i l’aire que el carenat aparta amb un intent d’aerodinàmica nipona, es cola cap al bastidor, és xuclat cap al filtre d’aire de paper per l’aspiració del motor de dos cilindres en ve, es barreja amb la gasolina de noranta-cinc octans explotant en un silenci llefiscós, plaent, suau i gasós que omple l’estela de la XL1000V a uns tranquils trenta-tres metres per segon.

Intentem arrossejar al Delta, a Sant Jaume d’Enveja, en un restaurant de pati interior i calor infernal que fan pop a la brasa i paelles de mil combinacions mentre donen deshores i cites que no compliran. Famolencs, decidim provar sort a sant Carles de la Ràpita abans que ens agafi la tempesta que baixa udolant dels Ports amb males intencions. Musclos i paella de menú impressionants al clàssic i eficient Hotel Varadero, hi tornaria ara mateix.

A la nit, amb uns entrants de pa sucat amb oli, montaditos de per riure i cafè tòxic ens encolomen una decepció al restaurant del Parador de magnífiques vistes sobre la catedral, l’Ebre, i els Ports decidim que l’endemà, enllestirem cap a l’atòmica Ascó, enfilarem cap a la tòxica Flix, que dinarem a la Ilerda invicta i ens sorprendrem amb l’amplíssima plana que lluu com alumini sobre el sol de justícia del dijous únic de les meves vacances falses i breus.

Tornant cap a casa per la ce vint-i-cinc m’adono de la breu immensitat de la Catalunya interior, de la breu cartografia que l’Honda XL1000V és capaç de digerir amb celeritat i sense problemes en poques hores, amb un lleu gir del meu canell dret, sense esforç, oliosament eficient. La negror dels Pirineus a les envistes de Manresa refresca l’aire de la tarda i després d’una breu parada per fer provisió d’hidrocarburs alifàtics de cadena curta, possiblement russos, enfilem cap al Ripollès amb la por de remullar-nos.

Ens juguem la vida als traçats fets amb mala llet de la ce disset desdoblada amb mal folla i, prop de Ripoll, el fred intens ens recorda que som a casa, o molt a prop. Als semàfors incomprensibles del carrer de l’estació saludem amics que no ens reconeixen perquè anem abillats amb les parafernàlies motoristes i, a les  rectes de la Barricona, abans del Mal Pas, estic amatent, com sempre, al pas dels enormes senglars silvestres i singulars que tenen el mal costum innocent de col·lidir amb tota cosa que es mogui pels seus passos naturals que l’asfalt no respecta.

Arribats, al garatge de casa, desfem el breu equipatge de la ruta i en un ralentí estable de mil dues-centes revolucions exactes, com els ralentís parsimoniosos dels motors radials dels Mitsubishi de la Segona Guerra Mundial prop de Midway o Pearl Harbour, giro la clau, tanco encesa i dono pas al silenci i al mal de cul instantanis que em saluden des de les profunditats de la meva anatomia cansada.

No sé on acaba ni on comença Catalunya ni sé ben bé perquè és tan petita que amb una XL1000V la fas i desfàs amb poques hores. Tampoc sé perquè aquí es balla la Sardana i a les Terres de l’Ebre la Jota. No sé perquè allí tenen tan poques banderes i aquí en tenim tantes, mig cubanes, mig independentistes, blaves o roges, que ni amb això ens posem d’acord, als balcons que aquí no podem usar per altra cosa que no sigui per prendre una fresca excessiva.

A banda del remoreig del bicilíndric en ve prop de l’Ebre verd, de la fenomenal gastronomia de les Terres de l’Ebre, i de la unió amb l’entorn breu de la Catalunya secular a lloms d’una excel·lent màquina nipona, crec que de Catalunya en queda ben poca cosa i que cal reciclar-nos, a marxes forçades, cap a una altra cosa, la que sigui, però diferent a la dels eficients romans, a la dels putos almogàvers, a la dels saltimbanquis medievals i a la dels heroics carlins, per dir-ne alguns.

PS Buscant a la llista de tortosins il·lustres a la Wikipedia em vaig trobar dimecres passat el meu amic i admirant Ramon Cabrera, altrament conegut com Lo tigre del Maestrat que ja em va fascinar al meu darrer viatge per Morella i les terres del sud de Catalunya que ara reclamen el nom, menys despectiu segons ells, de Terres de l’Ebre.

El coneixement, es llegeix o s'ensuma?

La il·lusió de plaer gratificant que el tacte i l’olor associats a la lectura dels llibres en paper dóna a molts lectors, és falsa i fabulosament materialista.

Ni la textura del paper, ni l’olor de la tinta o del paper en descomposició aporten res a l’experiència última de la lectura. Tampoc, el pes dels plecs de pàgines relligades millora de cap manera el contingut de cap llibre.

L’exaltació secular dels fets de Gutenberg i de la innegable revolució que va representar en la còpia i reproducció sobre paper del coneixement ha de començar a perdre inèrcia tard o d’hora. La substitució de pedres, papirs i palimpsests per paper és pura anècdota. El procés continua... i millora.

La irracional negació dels bytes per ocultar els coneixements no adquirits, o la falta de voluntat per adquirir-los, que molts gosen exhibir amb fals orgull, no preserva ni exalça el paper, sinó que possiblement només el faci objecte d’odi. L’esforç que s’esmerça en defensar la ignorància no justifica de cap manera la manca de voluntat. La mandra mai no ha donat suport al progrés.

En un gir metasemàntic, potser caldria canviar el significat del mot lector i deixar-hi una vague i potser més ajustada definició a l’estil de palpador de textures o ensumador de lletres per referir-nos a tots aquells que pretenen avantposar aquests plaers primaris allunyats del coneixement al simple acte de llegir. L’objecte que conté les idees no són les idees. La seva possessió s’arrapa a una nostàlgia indefensable.

Per això, cada vegada que algú afirma preferir el futur del paper al dels bytes, m’emprenyo com una mona i l’oblido a l’instant.

Rock me mama

En Pujol, l'aiguat del vuitanta-sis i el del dos mil catorze

El pati de ciment de l'Escola Salesiana de Ripoll on jo de petit havia odiat tant el futbol multitudinari com les marxes gimnàstiques pseudomilitars amb què els preveres salesians exaltaven el Régimen per celebrar vés a saber què, es va omplir un dia de l’any vuitanta-sis d’una intranquil·litat estranya i tots vàrem parar, sense saber ben bé perquè, les tasques de neteja del fang que havia deixat l’aiguat del Freser el dia abans. En Jordi Pujol s’havia presentat improvisadament per avaluar el caos de la situació i apujar la moral dels ciutadans. Desconec d’on venia i on anava, però em va impressionar aquell home menut i autoritari.

Convocats al mig del pati vàrem rebre l’insigne visitant i, sota una pluja fina i insidiosa, ens va donar ànims, enmig de la tragèdia. Envoltat dels alumnes desvagats i revoltats d’aquella indòmita escola de formació professional del Ripollès, un minúscul Pujol no va trigar ni dos segons a fer-nos callar a tots amb un dels seus imperiosos voleu callar que no deixava dubtes que havíem de callar tots i que ho havíem de fer ja.

Mai no havia vist tan silenci en aquella escola llavors devastada. No recordo què ens va dir però el seu to, que transmetia sacrifici i treball dur, em va quedar gravat a la meva memòria d’accés aleatori per sempre més.

Anys més tard, vaig tenir el privilegi d’assistir a la inauguració de les instal·lacions d’Epson Ibérica a Cerdanyola del Vallès. Abans de començar l’àpat commemoratiu de l’ocasió, en Pujol, sota una calor primaveral, va rebentar amb facilitat un barril de sake novell amb un martellàs enorme de fusta de faig seguint les tradicions nipones per augurar èxit a la nova empresa i em va arengar de nou a treballar dur per aixecar un país com havien fet els nipons després de la segona guerra mundial.

Llavors, va comparar Catalunya amb Japó pel fet que cap dels dos països no tenia (ni té) recursos naturals abundosos i gratuïts, com ara el fàcil petroli àrab o els immensos dipòsits de bituminoses d’Alberta, i que el nostre valor, igual que el dels japonesos, era que teníem una força humana il·lusionada, eficaç, treballadora, indestructible i, en el nostre cas, catalana, en el seu nipona, amb la qual tiraríem endavant el país contra els vents i marees dels procel·losos estrets que ens menarien finalment cap a la independència.

Confesso que la política me la sua però com que pago impostos els quals no estic segur que serveixen per altra cosa que eixugar deutes milionaris de fraus d’altri em crec amb el dret universal que m’atorga llibertat per opinar i proclamar la meva indignació, ofensa i decepció.

M’indigna, m’ofèn i em repugna la confessió del deshonorat Pujol. M’indigna, m’ofèn i em repugna la corrupció de tota mena, però, per allò de ser de casa, encara m’indigna, m’ofèn i em repugna més aquesta. No em val que, com els nens, digui que ho sent i que no ho farà més.

Els meus onze lustres d’edat m’han bragat amb desencisos múltiples i han esborrat, potser definitivament, l’esperança en un futur millor on tothom vetlli pel bé de tots i no solament de la seva cartera. El deshonor plana sobre nosaltres com un voltor ferotge.

Poques figures a la meva memòria personal eren tan respectades com l’ara deshonorat Pujol. Confesso i afirmo que em dol tant, i més, que la poca confiança que fins ara tenia en una classe política catalana, honorable, rigorosa i de paraula se n’ha anat prendre pel cul, definitivament. Pujol, gràcies per tants anys de mentida, de corrupció, d’engany, de demanar als altres els sacrificis que un no ha fet, gràcies per no res Pujol.

Com diria Brassens,

Lors, j'ai vu qu'il restait encor’
Du monde et du beau mond' sur terre,
Et j'ai pleuré, le cul par terre,
Toutes les larmes de mon corps.

 Rock me mama (això no ho deia en Brassens)

Nicholas Negroponte i els jocs florals

Queden lluny els dies que amb en Florenci Crivillé lluitàvem per escriure bé tant els noms dels carrers de Ripoll com amb la mètrica implacable de sonets perfectes. Ara en Florenci Crivillé és el director d’aquest Museu que ens acull per atorgar un premi al poeta Jacint Sala Codony.

És curiós que calgui expressar les idees d’alguna manera tangible, perdurable, observable. És curiós que aquesta persistència que obstinadament persegueixen els escriptors, hagi passat de la pedra als vegetals, al paper i ara als bytes ennuvolats.

El meu amic Nicholas Negroponte afirmava al seu recer del MIT (l’Institut Tecnològic de Massachusetts) que el temps del comerç amb àtoms ha finit i que ja hem encetat el temps del comerç amb bytes.

Tot i que àtoms y bytes no deixen de ser facetes de la mateixa realitat electromagnètica a la qual les idees hi troben suport, com ell, penso que cal aprofitar l’infinit llençol que internet és per blasmar les nostres idees, encisadores, repugnants, encertades o, simplement, desencertades.

Circumscriure el saber al paper és mal negoci, ara més que mai però, com tota transició, cal un temps d’adaptació. Si aquest vostre temps és lent, us quedareu a l’andana solitària del passat. Si el vostre temps és curt, cavalcareu cap a les meravelles que l’era digital ens posa a l’abast. Vostra és la tria, vostra la decisió, però el riu canvia i ja mai més no és el mateix, Heràclit us observa ocult als bytes i us parla en hexadecimal o binari.

Diu Paul Simon que aquest són dies de meravelles, meravellem-nos doncs.

De moment, tocades ja les sis, meravelleu-vos amb els mots precisos i erudits de Jacint Sala Codony.

Trobareu el llibre a la nostra web neurosi.com/sonlessis

Que els déus us siguin propicis.

La lluna revisitada (El dia que l'Armstrong es va cagar al mar de la tranquil·litat)

En Neil Alden Armstrong , nascut a Wapakoneta, Ohio, EEUU, el 5 de agosto de 1930, astronauta de la NASA va ser el primer ser humà en trepitjar la lluna el 21 de julio de 1969, en la misión del Apolo 11, ara fa 45 anys. Aquesta és el relat del meu record d'aquella gesta...

El dia que l'Armstrong es va cagar al mar de la tranquil·litat

El vint de juliol del mil nou-cents seixanta-nou, quan jo tenia deu anys i anava pels onze, ho recordo perfectament, a un quart i dos minuts de les nou de la nit UTC el mòdul lunar va fer terra, bé, lluna, i unes hores després Neil Armstrong es disposava a fer història. Aquella matinada el meu pare m’havia despertat una estona abans, m’havia clavat un parell de plantofades perquè així recordés la fita històrica.

Cardava calor aquella nit i ja a penes si recordava l’enrenou del setze de juny del mil nou-cents seixanta-nou quan el Saturn V es va enlairar de Florida cremant quinze tones de combustible per segon en aquell vol que superava les soldadures d’en Ramon Colomer i les morts prematures de l’Enric Serra. El meu cosí Josep Poblet llavors treballava a Houston, Texas, a la sala del control de la missió i la meva emoció era incontenible, una part de la família participava en una missió que s’assemblava a la de Colom en descobrir el nou món.

Havia llegit llibres d’astronomia a des que era petit i la sola possibilitat que aquella missió tingués èxit no em deixava dormir en aquelles nits de calor i Ironside, en aquelles nits de balcó obert i fressa de contínues Platt Saco-Lowell més persistents que mai.

Aquell any havia acabat el curs que en deien Ingrés i que ens servia de preparació per al Batxillerat (que ens semblava impossible d’assolir) i els estius tenien aquella aroma indescriptible en què semblava que tot era possible, que la nostra vida seria eterna i que podríem fer tot allò que volguéssim.

Potser la bonança tèrmica dels estius després dels hiverns sempre llargs al Ripollès ens alterava les ments i les sensacions i potser per això el vol del Saturn V ens propulsava cap a l’infinit, cap al futur on sens dubte volia pertànyer.

Jo no havia viscut la II Guerra Mundial, però el pare en tenia un munt de llibres que parlaven tant de les glorioses campanyes d’Erwin Rommel al nord de l’Àfrica com dels horrors dels camps de concentració nazis amb els seus pous de gasolina i els presoners famèlics morint com mosques a les portes sempre closes d’Auschwitz on el rètol de l’entrada resava que el treball els faria lliures.

El pare també creia que el treball ens faria lliures, però per altres motius, potser per això es matava a treballar enmig de les sorolloses contínues Platt Saco-Lowell, els imponents batans i les accelerades Schlafhorts Autoconer importades directament de Suïssa en aquells viatges en què, quan en tornava, ens parlarva, a la mare i a mi, de la fascinant Europa que hi havia més enllà de Franco.

No sabia jo llavors que el totpoderós Werner Von Braun havia estat un nazi convençut, ni que els americans havien robat tots els tresor balístics nazis de la moribunda Alemanya a la llunyana Peenemunde. Però potser tampoc no m’hauria importat gens ni mica, doncs la gesta era tan colossal que potser tot quedava perdonat, morts i presoners famèlics, robatoris de coneixements i científics, tot era irrellevant si s’arribava a la lluna, si arribàvem a la lluna...

Aquella nit havíem mirat l’episodi corresponent d’Ironside, una sèrie americana que causava furor. El pare, com tothom en aquells anys previs a l’aire condicionat, suportava la xafogor nocturna en calçotets i samarreta (de paleta) assegut al sofà mirant la tele, com gairebé totes les nits d’estiu. La mare traficava amb mongetes tendres de l’hort i alguna peça de roba per planxar o sargir, les tórtores que teníem a casa dormien la seva ignorància aerodinàmica en la seva gàbia feta de retalls d’antenes de televisió que ens havia fet el meu oncle de Granollers (que tenia una empresa de nom curiós on feia antenes per a televisors i radioafeccionats, CAB Radar).

Tots estàvem nerviosos perquè a la televisió no es parlava d’altra cosa i la magnitud de l’empresa era gegantina. Recordo que al pati de Los Padres Salesianos fèiem grupets parlant de la gesta i fins i tot havíem fet alguna redacció per commemorar l’esdeveniment. Després d’haver vist tantes pel·lícules en que gent de l’espai venien a la nostra pobra, trista i dissortada Terra, ja era hora que els de la Terra anéssim a l’espai i ens caguéssim al Mar de la Tranquil·litat, què collons. Aquell estiu, m’envaïa una efervescència interior que em feia llegir tot el que tenia a l’abast d’astronomia i de l’espai exterior (proper) i fins i tot vaig arribar a pensar que un dia aniria a la lluna jo també, amb aquelles armadures espacials com els herois de l’Apol·lo 11.

Quan el pare em va despertar, i abans de les dues plantofades, ja vaig percebre que seria un dia, bé, una nit especial i espacial. A penes si havia dormit i quan vàrem engegar la tele en blanc i negre vàrem veure pels pèls com l'Armstrong començava a baixar les escales del mòdul lunar Eagle i plantava el peu la puta lluna, el molt cabró.

No recordo què va dir el pare, però segurament alguna exclamació del tipus “la mare que els va parir, aquest americans són la puta hòstia” (el meu pare sempre els havia admirat, als americans, des que va conèixer en Larry Metayer, un enginyer americà que havia vingut a muntar contínues Platt Saco-Lowell a l’estiu més calorós de la meva vida). El meu pare sabia, des de la seva mentalitat de manyà de la postguerra, que no es va a la llunya amb un peu de rei i quatre cargols Allen, sabia que la magnitud de l’esforç era descomunal, que un aparell com aquell de dues mil set-centes tones no s’enlaira amb facilitat i que encertar el tret a tres-cents mil quilòmetres era tenir molt bona punteria. Crec que va ser aquell dia (bé, nit) que el meu pare va decidir subscriure’s a les revistes Life i Mecánica Popular les quals jo hauria de continuar llegint molts anys després que l'Armstrong fes història.

Vàrem badar fins que la son ens va vèncer. No recordo com hi vaig arribar però em vaig despertar l’endemà al meu llit amb la sensació que tot era diferent, que tot era possible i que l’Armstrong era el Déu de Déus i que no ens calia res més que la puta ciència que ens portaria a les estrelles.

No sabia jo que, quaranta anys més tard, la gesta encara seria insuperable i que aquell nen que mirava la tele a les quatre de la matinada per veure com es conqueria la lluna somniaria encara que tot era possible i que l’esforç i l’empeny, a vegades descomunals, és tot el que cal per anar endavant.

Rock me mama...

Més històries de l'autor aquí.